A la vida tots hauríem de tenir el coratge de buscar amb honestedat la resposta a dues preguntes cabdals: què he fet amb la meva vida? I, què he fet per la meva comunitat? Dues preguntes que ver­balitzava a la contra de La Vanguardia el pedagog Xavier Melgarejo en parlar de l’educació finlandesa. Dues preguntes que remeten al que hauria de ser passar comptes amb un mateix. Per veure fins a quin punt el que fas té algun sentit, per veure fins a quin punt té sentit que avui siguis aquí. No es tracta de canviar el món. Tant de bo tots tinguéssim la força, les ganes i l’oportunitat de fer-ho, però sí d’assumir –si es vol– que el nostre pas en aquesta vida és alguna cosa més que pura biologia. El desig de transcendència va lligat a l’ànima humana. Més enllà de creences religioses, dogmes o negacions. I en èpoques especialment autòmates com els nostres nadals de corre-corre, sopars d’empresa i regals de compromís, una mica de reflexió acostuma a ser benvinguda entre els valents. Temps d’advent. Al marge de les creences de cadascú. Temps d’introspecció, de buscar la llum en el nostre cor i en el cor dels altres i prendre consciència que l’únic canvi possible és dins teu, que potser sí que tot és esquiu i fugisser, però que en la foscor hi ha somriures eterns. La petjada que deixem en el cor dels altres és la nostra petita parcel·la d’immortalitat. El que fem per als altres, bo o dolent, marca el nostre pas en aquest camí. I de la vida eterna… Déu –o qui convingui– dirà. Mentrestant, mirem de donar un sentit a tot plegat. Per nosaltres, i per la resta. Bon Nadal!