Un bon dia a l’ascensor et diuen de vostè i dubtes entre escanyar-los o riure, però ells ho diuen seriosament i t’hi acabes acos- tumant. Esdevenir adult és inevitable. Arribar a la maduresa deu ser optatiu, vist el panorama. Deia Mafalda que havies de canviar el món abans que el món no et canviés a tu, i em temo que molts joves heu llançat la tovallola abans de començar. El relleu generacional no és una línia clara i definida. Els joves avui no podeu esperar asseguts que acabi la nostra partida per fer-ne una de nova. Ja ho vàrem provar i la cosa no va funcionar com esperàvem. Tu vas fent, i un bon dia et toca agafar el relleu i acabar la partida que l’altre tenia entre mans de la millor manera possible, tal com la trobes. No em val sentir que no us hi fiqueu perquè els adults ja tenim prou feina, aquí cal la implicació de tothom, i aquesta passivitat, aquesta renúncia condescendent em diu que teniu més por i mandra que idees. És clar que estem confosos!, la confusió és un dany col·lateral de la maduresa, i entenc que cada generació té les seves facilitats i pors, els seus traumes i reptes. No serà fàcil, i si així us ho han fet creure, us han enganyat. El sistema és corrupte i tendeix a perpetuar-se, només cal veure les galdoses lleis que han aprovat en aquesta misèria de Consell dels Joves els quatre escollits per representar el jovent d’aquest país. Per això, si la gent crítica (i proactiva) no es posa les piles, estem perduts. Jo no sé quin és el camí –és clar que els consells de joves no ho són– però comença a ser hora que els busqueu. I que els comenceu a caminar.
