Tinc la sort d’haver conegut persones extraordinàries amb qui he compartit un tram del camí. Encomanant-me –espero– de la seva força, de la seva fe, de la seva màgia. Algunes ja no hi són, altres sempre guardo l’esperança que tornin. Unes quantes són dins meu per sempre. Estic envoltada de persones meravelloses. És una de les grans benaurances de la meva vida. Persones amb la capacitat de retrobar l’amor i l’esperança en els ulls d’un vell que cada dia et reconeix i es reconeix menys. Persones que miren al cel, cims enllà, quan s’enfonsa el terra sota els seus peus d’un dia a un altre. Persones que somriuen davant les dificultats i canalitzen el dolor i el desconcert a través de l’art. Persones que sempre tenen una espatlla a punt, encara que estigui dolorida. Persones que m’ensenyen tantes coses sense una sola paraula. Estic envoltada de persones petitones amb un enorme potencial. Capaces d’adaptar-se al canvi amb naturalitat. D’enfadar-se, de plorar, riure i perdonar en una mateixa frase. Personetes intel·ligents i de bon cor que estan entestades a fer-me fer nous pastissos i a desmuntar-me els esquemes. I sembla que se’n sortiran. Estic envoltada de persones úniques que formen part d’allò més íntim i personal. Un nucli dur insubornable. Persones amb qui et reconeixes en allò més profund, que saben estimar aquella nena petita que un dia no et vas permetre continuar sent. Només per això val la pena viure. Per aprendre, per compartir, per patir –de vegades–, per gaudir, també. L’Abril acaba d’arribar, envoltada d’amor. No li cal res més. Una mica de sort i un llarg camí.