Recordo quan vaig marxar a estudiar a la Universitat. Tota la vida entre muntanyes, amb la gent de sempre fent les coses de sempre, fins aterrar a una ciutat que pensava que coneixia.
Primers dies canviant el súper pel mercat, el clípol pel ferrocarril, veient ratolins a les andanes i pobres als carrers.
Fent-te adulta a cop de factura i amb la sensació que gairebé qualsevol cosa era possible. Moltes ho van ser.
Però de tot plegat, més enllà de les nits, els llibres i les converses -abans impossibles- si alguna cosa em va sobtar d’aquells primers mesos va ser veure tanta gent diferent.
Quan el Zurich era el Zurich i la terrassa un mirador excepcional de la vida, deixava passar la tarda mentre la boca del metro engolia i escopia gent atrafegada. Gent que – per variar- no havia vist mai abans i que segurament no he tornat a veure mai més.
Persones de la meva edat, que lluny de reproduir el patró estètic nacional de l’època anaven més enllà dels texans blaus, els nàutics i la camisa rosa.
Avui miro els joves que desfilen amunt i avall de l’avinguda. Han fet de l’eix central la rambla per on es coneixen i es reconeixen i m’adono que – malgrat les mil influències que reben d’arreu- tan allunyades de les que vam tenir nosaltres- l’estètica continua sent clònica.
Tots els nois duen el mateix pentinat, totes les noies la mateixa bosseta alada. Sense allunyar-se mai gaire del ramat.
Mentre fullejo una revista de moda, la porta del cine engoleix i escup canalla exaltada, i m’adono que aquesta primavera tornen els texans ben blaus, els nàutics i el color rosa, i el cercle – de nou- es tanca.
Noemí Rodríguez · Parlem-ne →
