Molt haurà de corregir el rumb Toni Martí per encarar el final de la legislatura amb garanties.

Davant les reiterades crítiques de l’oposició davant la manca de solucions als problemes urgents que els mateixos demòcrates van diagnosticar fa set anys, s’hi suma el fet, que el cavall de batalla de les transferències comunals, un dels pocs triomfs que lluïen en el compte de resultats, va i resulta que els hi tomba el constitucional.

I encara no ho havien paït, que els funcionaris surten al carrer.

Segon dia de vaga a Andorra. Amb seguiment desigual, majoritari per part de l’educació i amb gran desconeixement i incomprensió per bona part de la ciutadania que desconeix la complexitat, l’abast i els motius de la funció pública.

De la mateixa manera que és impossible, i agosarat, mirar de posar tots els funcionaris en un mateix sac, també hi ha una gran tasca a fer per part de la funció pública per no caure en aquesta mena de cau del desprestigi on sembla que li vulguin posar, o s’hi posi sola.

Ahir va ser refrescant veure gent al carrer. Crits i pancartes. Una certa eufòria, que contrastava amb mares i pares atabalats i nens encantats de no anar a classe. Què els hi diguin als de la ESO.

No sé si tot plegat servirà per a res. L’avantatge que li dona als demòcrates una oposició desarticulada i mancada de lideratge es va escurçant a passes de gegant, mentre desfulla la margarida del futur candidat i se li acumulen els morts a l’armari.

O espavilen, o els pocs èxits assolits en aquesta legislatura es fondran com un terrós de sucre en el cafè, un cafè que es fa amarg per moments.

Però ja se sap, ningú és perfecte.