Reconec que a mi això de l’Eurovisió m’agafa una mica de resquitllada.

Més enllà dels records de petita, de quan els fills eren el comandament a distància d’una tele en blanc i negre i tothom mirava el que hi havia, Eurovisió sempre ha tingut aquella pàtina una mica rància de les coses que es fan perquè sempre s’han fet, com si Europa i nosaltres no haguéssim canviat en 50 anys.

Hi va haver un moment en què -qui més qui menys- tothom se sabia a l’escola les cançons de l’any que tocava, especialment la d’Espanya, i encara recordo debats aferrissats al pati sobre la inoportunitat espanyola de presentar un tango en plena crisi britànica amb les Malvines, els peus descalços de la barca sense deriva d’Amaia o els vots que van regalar la victòria de la Betty Missiego a Israel amb un cor de nens embafador a més no poder.

Eren altres temps, i altres maneres de fer televisió.

El festival es va anar morint.

A poc a poc i sense escarafalls, fins que la Rosa d’Espanya el va ressucitar de la mà d’un concurs i el va fer tornar a horari de prime time i a la primera de TVE.

Per nosaltres, el ressorgiment va arribar poc després amb la primera participació andorrana al festival.

També amb concurs previ, no fos cas que fóssim massa originals, i Marta Roure se n’hi va anar per cantar per primer cop en català i en nom de la televisió andorrana davant de 120 milions de persones.

Des d’aleshores, cada any hem tingut representació nacional al concurs.

Un concurs que ja des de l’agonia del franquisme es deixava guiar més per les avinences polítiques i de bon veïnatge que per la qualitat musical.

A falta d’un Risto que descarregués ahir contra canvis de vestits sense sentit, veus agòniques, cançons infumables i posades en escena més pròpies d’un reality show de segona que d’un espetacle amb voluntat europeista, el cert és que Eurovisió és avui un reflex del que ens envolta.

Molt color i molta llum i molt poc contingut.

Molt soroll i poca música.

Molta multiculturalitat però gens intercultural. La gent com en els casaments de quedar bé s’ajunta amb qui ja coneix i deixa de banda possibles veïns de taula per descobrir.

Una llàstima, perquè els Anonymous van estar bé i m’hagués agradat veure’ls passar a la final.

Potser per a que arribi aquest dia caldrà que sortim de la llista de paradisos fiscals i fem nous amics a Europa?