En alguna tertúlia d’aquesta temporada ja havia sortit el tema tot parlant amb el Delfí Roca.
La nostra economia depén cada vegada més dels bancs i cada dia que passa – sense adonar-nos- estem més entrampats en un sistema que ens empeny a viure amb els diners que encara no tenim.
Treure la targeta de crèdit s’ha convertit en un hàbit diari que fem per gairebé tot. Des de pagar l’esmorzar, a la compra de la setmana o la benzina del cotxe.
Un acte quotidià que ens permet tirar de veta fins que ens quedem sense diners, i que automàticament ens permet continuar tirant de veta dels diners que el banc – gustosament i a canvi d’uns interssos- ens cedeix fins la propera nòmina.
El més important és continuar gastant, el que tenim, o el que tindrem.
I si no, demanem un crèdit.
En moltes llars d’aquest país tirar de targeta s’ha convertit en un salvavides per arribar a final de mes i més d’un i de dos viuen amb el sou del setembre a pagar en còmodes quotes a la tornada de les vacances.
M’imagino l’esglai i la impotència de les moltíssimes persones – amb crèdit o sense- que aquest cap de setmana s’han vist afectades pel tall de connexió que va patir dissabte Telefónica i que va impedir els pagaments amb targeta i els reintegraments dels caixers dels espanyols que estaven a Andorra i dels andorrans que estaven fora del país.
Sensació d’indefensió davant el neguit de no poder pagar el compte al restaurant, no poder-te endur la compra o no poder fer res que costi uns diners en efectiu que ja gairebé ningú porta a la butxaca.
Quants diners en efectiu portes normalment a sobre?
Quants en tens a casa per si mai tenim un “corralito”?
Fins a quin punt depens de les teves targetes de crèdit?
Quantes en tens?
Què faries si d’avui per demà desapareguéssin totes les targetes i no tinguessis accés a l’efectiu que et guarden al banc?
Primers senyals de l’Apocalipsi.