La Mara s’ha llevat a quarts de set. La casa encara dorm. Els seus fills, la Laia de 9 i en Marc de 6 anys, encara dormen, i confia que avui no tinguin ganes de matinar.

Fa un cafè a peu dret a la cuina, mentre repassa la llista de la compra que enviarà online en uns minuts. Mentrestant, la rentadora gira i el telèfon espera un nou dia de tràfec.
No s’encanta. Aquestes dues hores abans no comenci oficialment un nou dia, són cabdals per poder donar resposta a la feina.
Des de l’inici de la pandèmia, la Mara ha pogut teletreballar: allò que tant havia demanat quan es va reincorporar després dels permisos de maternitat però que semblava que era impossible. Avui, tota l’empresa s’hi ha vist abocada per necessitat, però no era ben bé, com havia somiat.
Moltes hores de feina, però no gaire productives.
Amb els nens a casa, poder respondre trucades, posar pau entre uns infants cansats d’estar tancats, redactar informes, i el mal d’esquena desprès de tres reunions virtuals, fa que la productivitat caigui en picat. No hi fa res, com saben que ets a casa, les trucades de feina no tenen horari i sempre acaba arribant un WhatsApp, un correu o una trucada després de sopar, barrejat amb la darrera notícia apocalíptica que com una bola de neu a l’estiu sacseja les xarxes en forma de fakenews.
La tradicional doble jornada de les dones s’ha intensificat aquests dies de COVID- 19. Pares i mares fent de mestres improvisats. Ha estat justament en aquest moment quan hem vist la importància del seguiment que fan els docents, però també la manca de recursos per entendre l’educació de forma no presencial: encara
hi ha qui es pensa que una classe pot ser igual a l’escola que en una vídeo
conferència. Les esquerdes tecnològiques s’eixamplen, malgrat els esforços de
l’administració.
El COVID-19 ens ha ensenyat que les cases no sempre estan fetes per viure, que
els límits entre la vida laboral i familiar ja no es respecten. Vivim enganxats a
pantalles: televisió, ordinador, tauleta, mòbil. Tot a la vegada, amb ímputs constants
que dificulten la conversa, la concentració, el seguiment de les tasques.
La cultura s’ha convertit en un calaix de sastre ple de continguts més o menys
gratuïts, sense context, sense caliu. Les hores del pati en batalles campals pel
menjador. La por, en l’ingredient que ens ha reunit al voltant de la taula i que ens ha
confinat a abraçades i petons virtuals.
Però res no canvia. Amb el desconfinament, tornem al carrer, però els infants
continuen vetats als parcs i a les escoles. Les primeres sortides a l’exterior, que ens
van abocar a la natura com a únic recurs davant les botigues tancades, s’han transformat en colletes d’adolescents sense mascaretes que desafien el virus pels carrers. Les fronteres ens demostren, una vegada més, que el nostre món és petit, la solidaritat efímera i els guants que trobem trepitjats pels carrers, que el descans que hem donat al medi ha estat temporal i sense continuïtat. Una altra lliçó perduda.

 

 

 

 

*Aquest article es va publicar originàriament al Correu de la UNESCO.

Il·lustració de Jordi Casamajor

 Per llegir la revista sencera cliqueu aquí: