No és res de nou. Ja ho deia Mary Poppins, que amb una mica de sucre les píndoles passen millor. Ara mateix, podria escriure un parell d’analogies més sobre com la resistència incrementa el dolor, però crec que ja m’enteneu: fluir, posar-s’hi bé, acostuma a ser la millor manera de gaudir del que està per venir. Sobretot quan les ganes es barregen amb la basarda. Ja heu fet bons propòsits? Jo durant molt de temps em vaig dedicar a clavar en un suro tot allò que volia per a la meva vida. Però amb els anys –i el desencant– m’he fet més sàvia i deixo que la vida em porti el que necessito i no el que vull. Les expectatives acostumen a ser sempre traïdores. Sí, ja ho sé, això és com el sucre de la píndola: com que no m’ha tocat –aquest any tampoc– la loteria, que bé que tenim salut. Veig que aneu agafant la idea. O sigui que aquest any que està per venir, continuaré estudiant, treballant i barallant-me amb l’agenda. Però no és això el que li demano al 2020. Més enllà de voler que les coses funcionin, com tothom, vull –sobretot– continuar estimant, rient i teixint complicitats. Aprendre a aturar el rellotge, ni que sigui un segon, deixar-me portar sense pensar en què diran o deixaran de dir. Fer uns quants cafès d’aquells que et fan sentir que formes part d’un tot entrelligat que et connecta amb els altres i si convé, alguna copa de vi per dissoldre verins. Sentir que tot plegat té algun propòsit, i que el que fas –en el teu dia a dia– hi suma d’alguna manera. Al final, tots plegats, som més semblants i més vulnerables del que ens agrada reconèixer. Tant per tant, posa-t’hi bé.