Foragitats del Sistema

			<div class="et_pb_row et_pb_row_7">
			<div class="et_pb_column et_pb_column_4_4 et_pb_column_7  et_pb_css_mix_blend_mode_passthrough et-last-child">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_module et_pb_text et_pb_text_7  et_pb_text_align_left et_pb_bg_layout_light">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_text_inner"><!-- divi:paragraph --></p>

Gairebé un 13% de la població es troba en situació de risc de pobresa i el 3,5% pateix una privació material severa. Són dades del 2018 de l’enquesta de condicions de vida que s’ha publicat per primera vegada. Els col·lectius més afectats: les dones soles amb fills i la gent gran. Cap novetat, però la cruesa de les xifres em fa replantejar el model de país que tenim, expert en fugides endavant i en el que no volem que sigui dit. Andorra sempre ha estat un país que ha sabut donar oportunitats a aquelles persones que encaixaven dins el sistema – sempre que no en sortissin–. Si podies treballar, podies viure dignament, amb cobertura sanitària i múltiples serveis a preus més que raonables. El problema arribava quan queies del sistema. Una baixa de llarga durada, una despesa imprevista… entrebancs inevitables que abocaven massa fàcilment a la precarietat. De la qual és fàcil entrar i molt complicat sortir-ne. Amb els anys, la classe mitjana s’ha anat aprimant. La distància entre els que volen comprar un àtic al Clot d’en Privat i els que van desesperats al Raonador perquè els han apujat de cop el lloguer és cada cop més gran. Avui, treballant, no tens cap garantia. I ja no val l’excusa que els que no puguin sobreviure, ja saben on és la frontera. A la gent d’aquí no se la pot foragitar. Ara són els nostres joves els que no troben feina, els nostres pares els que no poden pagar el lloguer, les nostres amigues les que no arriben a final de mes i els nostres veïns els que no se’n surten. Som un estat de dret, democràtic i social. Això darrer, sembla que està per veure.