No sé com dir-ho, però potser és perquè he vist moltes vegades la pel·lícula del sisè sentit, que ara, ja des del primer minut, m’adono que els morts van sempre amb la mateixa roba. I és clar, la lectura de tot el que passa té molts ingredients, però el de la sorpresa ja no és un d’ells.
Em passa una mica el mateix amb la campanya electoral. Que ja he vist moltes vegades aquesta pel·lícula. I és clar, avui, a pocs dies de presentar les llistes, alguns ja han començat a ensenyar la poteta per sota de la porta i el sentiment oscil·la entre la tendresa i la mandra. No pateixin, honorables aspirants. No faré grans espòilers. Que candidats i candidatures, com actors i pel·lícules, n’hi ha de bons i de dolents. Algunes amb pressupost ajustat, altres sense un guió que s’aguanti i els de més enllà amb més ganes que públic.
El més divertit d’aquests dies, però, és –com al cinema– fixar-te en els petits detalls quan la intriga de la trama ha perdut tot el misteri. Observar el ball. De gent que de sobte sembla que li caus tan bé –i t’adones que no sap que ja no votes a la seva parròquia–, els que es pensen que no tens família a la seva i es deixen anar sense mesurar-ne les conseqüències i els que de cop i volta, et fan dos petons i demanen pel gos, la tieta i les extraescolars de la nena. I aquests rai, que ja saben que aniran a llistes.
Avui, n’hi ha molts i moltes que fa dies que van fer el càsting i encara no saben si tindran quatre ratlles de guió. Pendents d’una trucada d’última hora i de tenir una oportunitat.
Aquests són els únics per a qui la intriga hi serà fins al final.