Kunstgriffe

			<div class="et_pb_row et_pb_row_7">
			<div class="et_pb_column et_pb_column_4_4 et_pb_column_7  et_pb_css_mix_blend_mode_passthrough et-last-child">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_module et_pb_text et_pb_text_7  et_pb_text_align_left et_pb_bg_layout_light">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_text_inner"><!-- divi:paragraph --></p>

M’encanta discutir. I l’estiu em demostra que la manca d’altres quefers més productius ens hi aboca. Encara que sigui per crear debats inútils a l’entorn de si els restaurants sense nens són discriminatoris o preventius, o de si l’ultratrail és una bona manera de donar a conèixer la nostra muntanya o el primer pas per finiquitar-la.
Discussions, això sí, disteses i relaxades, que de calor ja en fa prou al carrer.
Les xarxes aquests dies en són una bona mostra. De propostes que t’obliguen a pensar, com la que feia l’altre dia l’Yvan Lara a Twitter: un community manager delata les males arts d’un polític des del compte oficial que gestiona en nom de l’electe. Com a professional, cal ser sempre neutre? On són els límits? A qui deus lleialtat? A la ciutadania? A la persona que et contracta?
N’és una mostra, però n’hi ha per a tots els gustos: ens podem queixar del soroll que fan els nens en una sessió de cinema a les sis de la tarda? O ja sabíem al que ens exposàvem?
Cal lluitar contra la majusculitis? Allò de Posar en Majúscules, el que cal i el que no, com una Dickinson de barri? O fer cas a la norma, encara que no sigui constitucional?
Excuses, per esmolar l’enginy amb els peus en remull, a la recerca d’arguments de sobretaula, pouant en la dialèctica d’Aristòtil i –només- quan la complicitat és evident i el joc- la norma compartida- caure en l’erística, allò de donar la volta a l’adversari malgrat saber, de ben segur, que alguns dels nostres arguments són absurds.
L’art de tenir sempre la raó, que deia en Schopenhauer, o de passar l’estona, que també va bé. Converses d’estiu.