Som el que mengem. Ho diuen les nostres analítiques. Una corrua de xifres més o menys afinades que et recorden que has de cuinar més i endrapar menys a corre-cuita. Som la resta imperfecta entre el que diem i el que fem. La suma dels llibres que hem llegit, el pòsit dels que encara ens acompanyen. Perquè sí. Perquè els llibres que t’impregnen ho fan fins al moll de l’os, i d’aquí no te n’escapes mai més.
Som el que ens neguem, el que decidim que ja no forma part de la nostra vida. Som els nostres afectes, els nostres fracassos, les nostres mentides, les íntimes i personals; les que saps del cert que només són teves. Les inconfessables i les dissenyades a mida, les que construïm pels altres.
Som els somnis que anem oblidant, fins que et desperten de matinada, amb regust de vellut gastat. Els que oblides, els que has deixat de creure’t. Som les nostres renúncies, els nostres reptes. La suma dels dies dolents, de les cançons d’amor, dels balls amb els ulls tancats, de les nits eternes, dels esclats de riure -petits satoris-.
I així anem circulant. Amb més o menys consciència, bandejant tot allò que ja no cal, mirant d’arribar al que és essencial per decantació, diluït en dosis homeopàtiques, tan petites com inútils. I tot plegat ens acompanya, fins al darrer glop, envoltats de les nostres petites fílies i fòbies.
De records que anem esmicolant a la mida de la nostra capacitat de supervivència, trastejant entre un dia a dia que se’t menja i un futur que quan t’adones ja ha passat de llarg.
Som el que som, fins que deixem de ser. I la resta, a la foguera. I quin descans, tu.