Ciclistes

			<div class="et_pb_row et_pb_row_9">
			<div class="et_pb_column et_pb_column_4_4 et_pb_column_9  et_pb_css_mix_blend_mode_passthrough et-last-child">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_module et_pb_text et_pb_text_9  et_pb_text_align_left et_pb_bg_layout_light">
			
			
			
			
			<div class="et_pb_text_inner"><!-- divi:paragraph --></p>

El 15 d’abril és el dia internacional del ciclista.

Molt ha plogut des que al segle XV Leonardo da Vinci –sí, això també ho va inventar ell– va dissenyar un giny amb dues rodes, un seient i dos pedals. I des d’aleshores no han fet més que multiplicar-se i omplir els carrers i camins de carrils bici i els titulars dels diaris d’accidents i atropellaments. Vivim en un país en què rendim culte al cotxe. Qui més qui menys, quan fem divuit anys –i 16– correm a passar el permís de conduir, i –els que poden– es compren un vehicle amb motor que és el paradigma de la llibertat individual- tothom ho sap, que pagar multes, aparcament, benzina i assegurances és el preu de la llibertat-. I així, ben calçats, ens agrada exercir de conductors impacients, a les moltes cues d’entrada i sortida del país, concebudes com un atractiu turístic més i com un peatge de la modernitat.

Per això vull parar esment al dia del ciclista. No tant en el vessant esportiu, turístic o de la sostenibilitat, que també, sinó sobretot, com a concepte. Reivindicar la necessitat de repensar els espais urbans.

En com m’agradaria que fóssim capaços de construir i dissenyar les ciutats a la nostra mida, la humana. Perquè els espais, abans que urbans són socials, i han de poder ser compartits i han de ser fets a mida de qui més ho necessita, no només de qui té pressa. Entre tots hem de fer entendre als conductors que la carretera no és només seva. Que uns i altres tenim normes que ens han de servir per conviure i que tots hauríem de poder desplaçar-nos lliurement sense risc. Els vianants també.

Però aquesta ja és una altra història.