Ja tenim les llistes electorals. Set candidats nacionals –cap dona, per cert– i 24 llistes territorials. Un garbuix de noms –no sempre fàcils d’ubicar– i alguns interrogants a l’aire. Realment hi ha set maneres diferents d’entendre el país? Fins a quin punt l’objectiu d’algunes d’aquestes corrues de noms –sense gaires possibilitats d’obtenir cap conseller– no és més de restar i disgregar el vot, que de sumar a favor d’un projecte concret? Fins a quin punt una llista territorial s’ha de poder oferir impúdicament al millor postor? Fins a quin punt la tasca de consellers força actius en aquesta legislatura s’ha bandejat a l’hora de confegir les noves llistes? Fins a quin punt consellers anodins repeteixen en llocs elegibles? Quan aprendrem que una llista confeccionada per guanyar no és necessàriament una llista apta per governar? Quan posarem –vista la temeritat d’alguns– un barem mínim per accedir a llocs de responsabilitat? Perquè una cosa és que hi vulguis anar, que hi puguis anar i que t’hi vulguin incloure –i fins i tot que et votin–, i l’altra que tinguis la capacitat per sortir-te’n. I no es tracta de ser o no ser advocat. Que d’advocats cretins també en conec. Parlo de saber mínimament com funciona el sistema, de conèixer els mecanismes, de tenir seny i ganes de treballar i que les ànsies de figurar o els hipotètics beneficis que imaginis que et pot donar la cosa pública no et facin perdre el món de vista. Algunes de les respostes a aquestes preguntes les trobarem en els percentatges d’abstenció i els vots en blanc. Senyores i senyors, benvinguts al carnaval electoral.
