L’últim estudi fet al Principat sobre la pobresa data del 2003, quan Càritas va concloure que les famílies monomarentals i els jubilats eren els dos col·lectius amb més risc d’exclusió. Avui, set anys després, les enquestes realitzades pel Centre de Recerca Estadística identifiquen dos col·lectius més: els aturats i els empleats dels sectors de la construcció i la indústria. Ara fa un temps, el Govern va fer un estudi que determinava que més de tres mil persones vivien per sota del llindar de la pobresa. Un llindar establert sobre la base d’uns paràmetres econòmics que estipulen que si ingresses menys de 695 euros al mes tens dret a rebre ajuts. Un nombre que caldria revisar després dels darrers mesos, per descobrir sense gaire marge d’error que la tendència va a l’alça.
Segons les dades del darrer Observatori, un 16% de la població diu que arriba a final de mes amb dificultats. Persones anònimes però amb noms i cognoms. Nens i nenes, avis, dones que s’han separat, persones que han perdut la feina o a qui la salut els ha fet una mala passada. Sovint des de determinats sectors es vol fer creure que aquells que necessiten d’ajuts de l’administració són poc menys que paràsits del sistema. I oblidem que vivim en una xarxa molt fina, plena de forats per on és massa fàcil deixar-se caure sense voler.
Forats, dels quals, després és molt difícil sortir-ne. Andorra sempre ha estat un gran país on viure, sempre que estiguis dins el sistema, l’entramat. Un sistema rígid i fràgil al mateix temps, que oblida massa sovint que ser pobre no vol dir que no tinguis dret a viure.
