Des del moment en què es va donar a conèixer que s’exigirà l’A1 de català per a les renovacions dels permisos de treball, percebo un canvi d’actitud de molts professionals – especialment en l’àmbit de la restauració- que per primera vegada, i no de manera puntual com fins ara, es preocupen i s’interessen per entendre les comandes en una llengua que no és la seva d’origen.
Andorra sempre ha estat un cas atípic. La facilitat de parlar diversos idiomes i la vocació de servei que ens dona viure del turisme i el comerç, ens ha fet transigir- massa fàcilment- amb la defensa de la llengua del país.
L’arribada massiva de moltes persones castellanoparlants durant el darrer any, van posar de manifest la fragilitat del català a casa nostra, fins el punt, que resultava complicat poder encomanar un cafè amb gel sense risc que t’arribés qualsevol altra cosa a la taula.
El problema més important, ja no és que no t’entenguin a casa teva, el més greu era constatar com aquest dret es menystenia de manera oberta.
Més enllà- i no menys important- que poder viure en català a casa nostra, és que la llengua pugui ser un element més que faciliti la integració de les persones que arriben d’arreu per fer d’Andorra casa seva, i en això la Llei, hi suma de manera significativa, ja que per primera vegada, els forans veuen com una cosa important aprendre, o com a mínim entendre la llengua oficial del país.
Un fet que en qualsevol altre país és d’una obvietat absoluta.
Un bon primer pas que hauria de ser extensiu per a tothom i que confio arribarà amb el temps. De moment, ja comença a donar els primers fruits.