Quan dino fora de casa, cosa que passa més sovint del que li cal a l’estómac i a la butxaca, sempre procuro evitar les postres. No perquè no m’agradin- que m’agraden- ni perquè no em convinguin -que no em convenen- sinó perquè és una manera de fer que continuïn sent especials.
Vivim en una societat de sobreabundància. On cada dia és festa major, o ho sembla. Cada dia és un bon dia per estrenar un vestit, comprar un caprici o fer alguna cosa fora del que és habitual.
Perquè qualsevol dimarts és un bon dia per sortir, cada divendres és un bon dia per escapar de la rutina, cada situació anodina és un bon moment per fer un gelat. Dies extraordinaris com a rutina.
Sempre que ho puguis pagar, és clar- tot i que aquesta és una altra història-.
Em fa pensar, quan de petits, només tastàvem les llaminadures en aniversaris, quan la coca-cola -excepcional i amb dues canyetes- era per compartir amb el germà, i quan els gelats eren el premi puntual a les vacances.
Poder gaudir cada dia de les coses que ens agraden té òbviament un component hedonista gens menyspreable, però també un efecte pervers, ja que deixen de ser ocasions especials per convertir-se en part del decorat habitual, fent que el nostre llindar de sorpresa i de plaer es faci cada cop més difícil de superar -i més car d’assolir-. I la dopamina que ens genera cada cop és més rara i menys plaent.
Per això no demano postres gairebé mai. Perquè el dia que en faig és perquè realment el dia s’ho val, o perquè no és un pastís de formatge qui et tempta des del prestatge. No hi ha com trobar-los per tot arreu perquè se’t passin les ganes.
Noemí Rodríguez · Parlem-ne →
