En general hi ha dues menes de persones: les que esperen amb candeletes l’arribada de les Festes Majors i les que miren de marxar o es resignen a transitar-les com un peatge que se suma a la calor sufocant d’aquests dies.
Passar d’un bàndol a l’altre normalment depèn de l’edat. Quan més grans ens fem, més mandra ens fan.
I com vivim en una societat terriblement polaritzada en què o gaudeixes o odies el que sigui que es debati en aquell moment, ja fa dies que tenim sobre la taula arguments a favor i en contra del que durant molts anys era l’únic al·licient contra la calor estival.
A favor? Poder socialitzar. Fer parròquia, participar barrejats en una trobada festiva que sol estar pensada per a totes les edats: activitats lúdiques, culturals, infantils, amb un tast tradicional, algun àpat de franc i una excusa com una altra per sortir amb colla i passar ho bé fins la matinada.
En contra? El soroll, els aldarulls, el qüestionable gust musical de les firetes, les olors de refregits barrejades amb els perfums dels grupets d’adolescents que van cridant als quatre vents que ja són grans, l’alcohol que hores més tard correrà pels carrers transformat en pixats i vòmits, brossa pel terra i la sensació que abans la Festa Major era tota una altra cosa.
Segurament tot és cert. Abans érem menys, per tant hi havia menys brutícia, menys borratxos i probablement menys diversió. Pura qüestió estadística.
Però fa trenta anys hi havia també baralles, queixes dels veïns i el Josmar amb tanga fent retrunyir els vidres de les cases properes al cap del carrer.
Només que aleshores, ens semblava divertit.
Noemí Rodríguez · Parlem-ne →
