Va ser capdavantera en la difusió del turisme a casa nostra. Una de les poques persones que parlaven fluïdament diversos idiomes i prou preparada quan van començar a arribar els turistes. Pionera a la Casa d’Andorra a París, primera directora del Sindicat d’Iniciativa i de la posterior Oficina Nacional de Turisme. Tenia molt integrada la voluntat de servei i el sentit de la pàtria en el millor sentit de la paraula. Una dona que no es va resignar a casar-se i quedar-se a casa –com haurien fet altres–, una dona forta, valenta i amb les idees clares. Enamorada d’Andor­ra, em sembla que sempre va enyorar una mica els anys d’Oxford, potser perquè allà sentia com convivien sense arestes un esperit inquiet i al mateix temps convencional. Suposo que una part d’ella sempre va ser molt british. Crec que no la vaig arribar a veure mai amb els llavis sense maquillar. Sempre deia que una dona havia de ser femenina, que formava part de l’ordre natural de les coses. Li agradaven les persones ben educades i la feina ben feta. Era amorosa, però si et calia un ventallot dialèctic, la seva llengua era esmolada i tolerava malament l’estridència i la vulgaritat. Lamentava la pèrdua de pes de la cultura francesa al país i va impulsar l’Aliança Franco-Andorrana. Era generosa, amb els seus afectes i amb el seu temps, i va estar molt a prop de l’obra de l’església i al capdavant del Patronat de Clara Rabassa. Resolutiva i directa, per les coses bones, i per les dolentes. Honesta, amb un sentit de l’humor agut i intel·ligent. Reia com una cadernera, però la seva mirada era la d’una àliga.