Què és ser normal? Avui, ser normal no és més que entrar en la forquilla dels paràmetres que conformen la mitjana de moltes anormalitats compartides. Quan has de començar a fer les primeres passes per ser normal? Quant has de mesurar per entrar en la mitjana de la classe? Quantes paraules has de saber dir quan comences la primària? Quants amics has de tenir si no vols que et mirin malament? Les preguntes que ens permeten encaixar els altres en la tan sobrevalorada i falsament tranquil·litzadora normalitat es multipliquen des del moment de la concepció fins a l’hora de la nostra mort. Tenir amics és normal, estimar els fills és normal, estar cansat després de la feina és normal, voler buscar altres fronteres sense deixar la comoditat aparent, també és normal. Massa normal. Quantes relacions sexuals has de tenir per ser normal? Quants cors has de trencar? Quants dies han de passar per deixar enrere un malson? Quants cotxes has de tenir? Quantes feines has de fer per donar-te per satisfet? Quins són els criteris que determinen el que és normal i el que no? Tant és. La normalitat no és més que un concepte abstracte. Com les estadístiques. I tan mentidera com elles. Simplement ens reconforten. Ens fan creure que tot segueix el seu curs, que hi ha certa previsibilitat en allò que ens envolta. Fins que t’adones que no tot és normal. Que no tot és previsible. Que hi ha paràmetres que s’escapen de la forquilla i que una mala persona i una bona persona no són necessàriament dues persones normals. O potser sí. Hi ha qui diu que hi ha d’haver de tot en aquest món.