De les coses més banals i anodines, com el líquid de netejar els vidres, de vegades n’extraus reflexions insospitades. Que li expliquin sinó al Marcel Proust, a qui una magdalena li va servir per estirar el fil de set volums.
Explico això quan per un problema d’estoc, no vaig trobar a la lleixa habitual del supermercat la marca de netejavidres que sempre fem servir a casa.
Sense gaire escarafalls, vaig agafar-ne un altre a l’atzar, com sol passar en aquests casos.
Així, que sense preavís, va ser ruixar la taula de vidre del menjador i viatjar instantàniament a casa de la tieta de Barcelona.
La memòria olfactiva ja les té aquestes coses. Et sobta a traïció quan menys t’ho esperes i t’enxampa- sempre- amb la guàrdia baixa.
I de sobte, va ser passar el drap de microfibra sobre les ditades i recordar amb precisió absoluta la visita al zoo amb els pares, la grana que ens picossejaven als palmells els coloms a la Plaça Catalunya- entre l’emoció i l’angúnia continguda-, i el dinar als txiringuitos de la Barceloneta.
I descobrir – tot d’una- que ni el zoo, ni els coloms, ni la plaça Catalunya, ni els txiringuitos ja no són el que eren, si és que mai van ser el que recordava el meu cervell infantil.
I tot per no trobar el netejavidres habitual.
La memòria olfactiva és així. Et retorna a un fil que creies perdut amb una violència tant genuïna com imprevista.
Possiblement perquè és l’únic sentit que s’escapa a la nostra voluntat, el que està més imbricat al nostre cervell més primari, als nostres instints més genuïns, i el més difícil de domesticar.
La taula, per cert, va quedar impecable.