Qui de nosaltres no coneix algú, entrada la quarentena, que es queixa amargament que no va poder estudiar perquè els seus pares no el van patrocinar/empènyer prou i que es remet a aquell fet com el causant de la seva desgràcia actual?
Quantes d’aquestes persones han fet l’esforç – perquè és un esforç ingent- per corregir-ho i reprendre els estudis de gran? Molt pocs.
És més fàcil delegar la part de responsabilitat que tenim sobre els nostres actes i desplaçar les culpes als altres, no fos cas que haguessim d’entendre que no podem evitar les coses que ens passen, però podem canviar la nostra actitud o els nostres actes.
Però és clar, això requereix d’una maduresa i d’una autopercepció, sovint massa indulgent.
És més fàcil carregar-li el mort als altres que assumir que si no has estudiat de gran és perquè aquells diners els prefereixes gastar en les vacances i descansar els caps de setmana en comptes de posar-hi colzes.
Ens queixem – com si fos una terrible injustícia-que ens han posat en evidència per no lliurar els deures a temps, però és que els deures no es van fer a temps. Què esperaves?
Ens queixem que no volem jubilar-nos més tard dels seixanta-cinc anys però no volem pagar més a la CASS, i si és inevitable, que paguin els empresaris- grans o petits-. Volem cobrar més però no fem res que no sigui l’estrictament necessari perquè l’empresa prosperi.
Ens queixem de com l’estat gestiona els diners públics però la nostra aportació es limita a la queixa anònima a les xarxes i posem en dubte la feina dels altres quan som incapaços de fer autocrítica de la nostra.
I així ens va.