Això diuen els comerciants. I serà cert, no ho dubto, però a vegades costa de creure. Passejar els caps de setmana previs al Nadal per les artèries més cèntriques del país em recorda constantment que millor que m’hi posi demà a fer els darrers encàrrecs. Persones que entren i surten embadalides, cotxets de nens queixosos o adormits amb la gorra de llana encasquetada fins a les celles, empesos per pares amb la mirada perduda mentre fumen un cigarret a la sortida de l’enèsima botiga de la tarda, tot esperant que surti la parella o els amics, farts de tant anar amunt i avall. Peus que es queixen, bosses i paquets que més grans o més petits, pengen de les mans –glaçades– dels vianants. Al final del dia –com en una consumista síndrome d’Stendhal– els visitants tornen a casa o a l’hotel amb el cap ple de música, de colors, de preus, de cues, de gent. No sé si més contents que quan van arribar, no sé si ni tan sols més satisfets de les noves adquisicions. Les que sigui que hagin fet. M’adono que per arribar a despertar els sentiments de vertigen i emoció que genera la Galleria degli Uffizi ha calgut alguna cosa més que publicitar arreu del món alguna cosa així com Unlimited beauty. Però vull veure la part bona. Que també hi és. Fins i tot aquí. La part alta d’Escaldes-Engordany ha amagat aquests dies les ferides obertes de l’Hotel Valira, l’aparcament més car del país regala hores a canvi de compres, moltes botigues han obert des de la Puríssima. Ara caldrà veure fins quan continuen obertes. Potser el problema és aquest, que només la bellesa és eterna.
