Fa un parell de mesos vaig sorprendre la meva filla de quatre anys taral·lejant una cançó dels Sírex. Mentre ella anava escombrant la causa i el motiu de tant desesper, jo em recolzava contra la paret corpresa per la virulència de la concatenació de notes que haurien d’haver-se quedat quaranta anys enrere. Encuriosida, li vaig demanar prudentment si havia estat alguna de les seves àvies –grans amants de la música, però tocades per l’esperit de l’època de la platja sota els pavés– qui li havia ense­nyat aquella cançó. Però la culpa –aquest cop– no era de les àvies. Em va dir que li havia en­senyat el Dani, el seu professor de música a l’escola. Reconec que vaig tenir un moment de dubte davant la qualitat de l’ensenyament que estem donant a la nena, però no vaig dir res i vaig deixar passar els dies pensant que no po­dia ser que amb tantes cançons precioses com hi ha pel món haguéssim de tornar a obrir el bagul dels records tururú. Pocs dies després, la nena em deia que volia ser el meu gran amor i posar les estrelles i la lluna als meus peus, i que volia ser una noia ye-yé, i que li havia tocat un raig de sol, uh!, ho!, ho!… Al final, vaig descobrir la mare dels ous. La música dels seixanta i setanta era el pretext i fil conductor de l’escola per acomiadar el curs i desitjar bona sort als nens de P5 a les portes d’una nova etapa escolar. Una feinada de por executada amb èxit. Mirant-los fent equip t’adones que els mestres no només els ensenyen a fer-se grans, sinó que els donen una mica del millor d’ells mateixos. I això darrer, no hi ha escombra que s’ho emporti.