Ja fa trenta anys dels aiguats del 82. Tots els que aleshores vivíem al país –i tenim ja una certa edat– ens en recordem. Imatges en blanc i negre –de la premsa d’aleshores– que es barregen amb la vida personal de cadascú. Com quan van assassinar Kennedy, amb els aiguats com en la resta d’esdeveniments importants en la vida d’una comunitat, la memòria queda marcada per allò que fèiem quan hi va haver aquella explosió a la Massana, quan el fang semblava que no hagués de sortir mai dels aparadors i de les sabates. Algunes imatges personals han esdevingut –per compartides– part de la memòria col·lectiva. La plaça Príncep Benlloch, plena a vessar de gent amb motiu dels funerals per les víctimes. Els seus noms, encara avui es poden llegir en una placa a la rambla Molines, a tocar de l’església Sant Esteve. El soroll del riu, l’aigua sobreeixint del pont de la Rotonda –aleshores només n’hi havia una de rotonda–, el fang que semblava que sortís de la terra a Santa Coloma. Aquell fred humit, aquella sensació d’urgència en veure les botigues de queviures amb els prestatges mig buits. Les cues per comprar pa. Les cadires buides els primers dies de tornada a l’escola, les hores interminables que es van haver de fer per remuntar la fúria de l’aigua. Dies de cansament infinit, de fang, de neguit, de tristesa… però també de solidaritat i de força col·lectiva. Trenta anys després tenim un munt de rotondes, el llit del riu capat i les mateixes ganes que al Nadal torni a tocar la grossa. Tant de bo els bons sentiments no sortissin només en cas d’urgència i festes de guardar.
