Tants anys fent l’andorrà per preservar la famosa neutralitat i equidistància i finalment no han estat ni els coprínceps ni els heretges de la pàtria els qui estan fent del país una colònia espanyola.

El mercat implacable, les inversions espanyoles en xarxes viàries al sud i la laxitud del govern francès en el mateix sentit, els preus, la immigració, la desídia estatal en les polítiques d’integració, la tendència en només voler veure la mà d’obra temporera com a temporera…tot plegat ha posat sobre la taula el que qualsevol que s’hi vulgui fixar pot veure sense haver d’encomanar cap estudi als experts.

Ja no som un país trilingüe. Aquella brama que corria que deia que tots els andorrans parlaven català i francès i espanyol és un reducte cada cop més petit. Avui els nens i nenes aprenen anglès, es descarta el francès si no és que s’assisteix a l’escola francesa i la llengua franca és el castellà en la via pública i el portuguès en moltes vides privades. Cosa que em semblaria perfecta si jo pogués viure plenament en català a Andorra, cosa que no és.

Les importacions continuen baixant del cantó francès i augmentant del costat espanyol. Cosa que abarateix determinats costos però que una vegada més ens fa perdre versatilitat i atractiu pel visitant, també majoritàriament del sud.

I així anem fent, que qui dia passa, any empeny, amb mitjans de comunicació en franca retirada de l’idioma, amb una població que coneix els ministres espanyols però ni els francesos i – massa sovint- ni tan sols els nacionals.

Amb participació massiva en activitats culturals de caire espanyol i absolutament minoritàries en francès, malgrat els esforços de l’ambaixada gal·la.
Amb majoria d’estudiants universitaris a Barcelona, amb minories a Tolosa o París…i així un llarg etcètera del qual, quan vulguem reaccionar resultarà que haurem de demanar permís per sortir. En castellà, és clar.