Momo, quan el món es va començar a esfondrar, explicava que els homes grisos havien fet bé les sumes, però que els números no quadraven. Una bona manera de dir que no sempre el que sembla obvi és correcte. D’aquí a pocs dies –si no ha començat encara– la televisió ens bombardejarà amb tota l’artilleria per convèncer-nos –els que encara no ho estem– que només lligarem amb determinat perfum –com si no sabéssim que en la majoria de casos, anant nets ja n’hi ha prou– si més no, gairebé sempre, que ja se sap que hi ha d’haver gent per a tot. Ens diran que no som res si al Nadal no posem a taula torró d’arròs amb llet –ecs–, que el teu fill serà un inadaptat si els Reis no li porten la darrera versió de la XPpequemix, que les nenes han d’omplir-se la cara de purpurina i anar amb talons i tanga a l’escola, com si això de semblar una meuca abans d’arribar a la menarquia fos cap cosa bona. Ens diran que hem de pujar més amunt, més fort, més intens i que això només és possible si ens implantem alguna mena d’accessori que sempre podem trobar aquí més bé de preu que enlloc més, perquè acaba de sortir una oferta fantàstica que no pots desaprofitar –si no és que vols ser la riota de tothom–. I així anem fent, que hem deixat que ens convertissin en la roba que portem, en les vacances que fem i en el cotxe que conduïm. Les coses són el que nosaltres deixem que siguin. Les nostres eines o els nostres amos. I massa sovint acabem sent esclaus d’un estatus que no podem mantenir, i que ni tan sols ens fa feliços. Però qui vol la felicitat, si no es pot comprar amb diners?
