Ara que estem plens de crisi, la manca d’escapades econòmiques ens obliguen a replantejar-nos el nostre ritme de vida.
I no em refereixo a l’econòmic, o no només a l’econòmic, si més no.
Us imagineu poder sortir cada dia de la feina a quarts de cinc per anar a buscar els nens a l’escola? Reduir el temps del dinar per optimitzar la jornada laboral? Poder fer un parell de dies a la setmana la feina des de casa i gestionar les relacions laborals des d’Internet?
No és ciència ficció. No almenys a bona part de l’Europa que cantava Espriu, on la gent és lliure, desvetllada i feliç.
D’això en diuen conciliació, i no és la victòria de la conxorxa sindical, sinó la constatació, que els empleats amb horaris més racionals rendeixen més al viure millor.
I no només això. La crisi ens obliga a buscar noves maneres de fer les coses, vist on ens ha portat l’antic model. I això passa per provar de donar confiança i autonomia al treballador, per veure què passa, si més no.
Entre altres coses, els efectes col•laterals també val la pena tenir-los en compte: pares i mares amb més vida familiar, nens que no tornen sols a casa, que no acaben la jornada escolar a les vuit del vespre després d’interminables sessions de classes, deures, esport, música, anglès i televisió.
Temps de fer sopar i sopar plegats, de dormir més d’hora, de matinar per esmorzar a casa, de tardes al parc, o al gimnàs, o al sofà. De treballar quan toca, però de respirar també.
És clar que això també pot donar molta feina. I és que Ningú és perfecte.