Deu ser que em faig gran. O potser la culpa és del canvi climàtic, no ho sé. La qüestió és que els dies em passen volant, les estacions em tenen despistada i el canvi d’hora m’ha acabat de trastocar. Fa no res encetàvem el curs i ara ja ens hem menjat la mona pensant en l’estiu. Per ser més exactes: la mona és l’últim que hem menjat perquè ja estem pensant en l’estiu. Apa, ja hi tornem a ser. Amb l’operació biquini i amb totes aquelles històries sobre la importància de cuidar-se i lluir estupenda. Ahir llegia un reportatge interessantíssim sobre com eliminar la cel·lulitis. Reconec –mea culpa– que al principi el vaig agafar amb ganes, no fos cas que finalment haguessin descobert alguna cosa efectiva per combatre la pell de taronja, però no. L’únic que em va quedar clar és que és lletja, que cal treballar molt per eliminar-la i que la patim el 94% de les dones. Perdona? El 94% de les dones patim de cel·lulitis i hem de lluitar contra ella? Ja em perdonaran els gurús, però una cosa que comparteix el 94% d’un col·lectiu no és un problema, és una normalitat. Al final sí que creuré que ens han pres per imbècils. Per què hem de lluitar contra una cosa que forma part de la natura del 94% de les dones? És clar, que per aquesta regla de tres hauríem d’abolir la depilació, el tint i apostar per unes celles com les de la Frida Kahlo. Ai, no ho sé. Estic tant abduïda pel sistema que no goso rebel·lar-m’hi. Mira, de moment començo a fer dieta, que amb cel·lulitis o sense, o perdo tres quilos o no m’entraran els vestits de l’estiu passat. Si és que som carn de psiquiatra.
