Abans, quan la vida era simple, en dèiem magdalenes, fairycakes, els esnobs. Esponjoses, daurades, amb aquella oloreta a mig camí entre la infantesa perduda i una memòria de cafè amb llet. Allò que en castellà té un ampli recor­regut en rebosteria amb noms tan suculents com sobaos pasiegos, mantecadas, bizcochuelos i melindros es conjuga en una alquímia perfecta d’ous, farina i sucre. Després ens van dir que eren muffins, amb gerds, nabius i fins i tot bocinets de xocolata en el seu interior. Eren més grans, més contundents i gairebé obscens, fins i tot amb el pensament de menjar-ne més d’un. Almenys els muffins nord-americans, perquè per als anglesos un muffin és una altra cosa, increïblement deliciosa per esmorzar però amb la meitat de perill i amb l’acompanyament obligatori de gelea de llimona i un bon earl grey. D’un temps ençà tothom ha embogit amb els cupcakes. Petites obres d’art, efímeres. Fetes amb aquelles magdalenes que fa uns anys hauríem descartat perquè no havien pujat bé i que avui serveixen d’excusa per crear un nou univers fet de mantega i fondant de sucre. Pinterest és el cementiri de la magdalena. Formes increïbles: la seva imaginació només és comparable a les manicures eslaves. La seva untuositat directament proporcional a la traça de les mans del reboster. Petites meravelles, fins i tot salades, que conviden a deixar-se portar per la imaginació i la fantasia. Però per berenar, no us deixeu enganyar. Ni muffins –llenyosos–, ni cupcakes –empallegosos–. Magdalenes. Rosses, ensucrades, esponjoses, delicioses… i un bon llibre.
La cançó de la Fara