El conseller del comú d’Andorra la Vella, Manel Bal, explicava l’altre dia a la ràdio del Diari que des que havia arribat al comú de la capital havia vist un munt de baixes laborals. Baixes que no sabia del cert si eren totes justificades o no.
Manel Bal ja va dir que la seva intenció és lluitar per posar setge a les baixes mèdiques exagerades o falses que sospita utilitzen alguns funcionaris de la corporació.
Això sí, va voler deixar clar que es tracta d’una minoria. Avui, de fet, el comú de la capital no ha dubtat en matisar les declaracions de Bal i argumenta que no dubta de la professionalitat dels seus treballadors.
Més enllà de valoracions en un o altre sentit, sembla que hi ha alguns paràmetres que semblen compartits per la majoria.
Els funcionaris- en general- fan més dies de baixa que els treballadors de les empreses privades. Com apuntava ahir Francesc Casals en la tertúlia, caldrà veure si tenen unes condicions de treball especialment dures, cosa que també s’hauria de vigilar i corregir en cas afirmatiu.
D’altra banda, cal afegir que la majoria dels funcionaris públics tenen cobertura del 100% quan estan de baixa, fet que contrasta amb la minsa cobertura salarial dels treballadors de les empreses privades quan no poden anar a treballar a causa d’una malaltia.
Seria fàcil pensar que un més un fan dos i afirmar sense rubor que els funcionaris fan més baixes perquè no els toquen el sou.
Però les coses no són tant obvies. En primer lloc perquè la baixa no és una pizza que es demana per telèfon, i per poder-la obtenir cal que la signi un facultatiu.
Si realment hi ha la sospita que hi ha més baixes de les que hi hauria d’haver, potser seria més factible controlar qui expedeix aquestes baixes que no pas qui les demana.
Seria tant fàcil com portar un control de quantes baixes atorga cada metge i veure si n’hi ha que n’atorguen massa, massa sovint o sempre a les mateixes persones.
És clar que ja sento els crits del col.legi de metges. Quan arriba a la consulta una persona que es queixa, per exemple de molt mal d’esquena, qui és el metge que li diu que no té res? Qui s’arrisca a equivocar un diagnòstic? El mateix passa amb altres patologies de difícil diagnòstic i fàcil engany, com depressions i dolors difusos.
En el cove de les malalties hi ha les reals i les imaginàries, i el metge ha de fer prevaldre el principi de prevenció.
A això si podem sumar els efectes contrastats del mòbing en alguns departaments del funcionariat i que ocasiona més d’una i dues baixes per depressió i altres alteracions nervioses.
El problema fa de mal resoldre.
Com sempre passa, són una minoria les persones que abusen del sistema, però aquesta minoria ens perjudica a tots.
A mi em sembla molt bé que es faci més control. Tant per tant, els que estan malalts no s’han d’amoïnar per res, i els espavilats s’hauran de treballar millor les excuses per no haver de treballar.
Una altra lectura possible és pensar que els empleats de l’empresa privada estan coaccionats per no agafar baixes. O que agafar una baixa, a banda de repercutir-los en el sou, els pot comprometre el futur en l’empresa.
Tens tota la raó. I és que a més de millorar la qualitat dels controls, també s’hauria de garantir que qui està malalt pugui recuperar-se en les millors condicions sense haver de patir ni pel sou ni per possibles represàlies.
Els treballadors del sector públic cobren el sou de la resta de treballadors, autònoms, nens, estudiants, jubilats, aturats, malalts i turistes. No se si avui també els hi paguem el complement CASS i el complement de baixa laboral (tenia entès que altres llocs públics i RTVA, SA, els treballadors constituïen FA TEMPS un fons amb el 1% del seu salaris brut, però un parell de baixes perllongades de personal amb sous alts, esgotaven el fons de seguida).Podria ser que el patró (que tornem a ser tots) anava nodrint el fons.Ara, sembla ser que s’ha subcontractat aquesta assegurança i que la tornem a pagar tots. I com que aquestes pólisses solen ser deficitàries per a las asseguradordes, pugen l’import la prima, aquí no passa res i paga la padrina, o sigui, tots…. els demés.Com funciona la Inspecció de la CASS envers els “companys”?Perquè hi ha alguns metges convencionats que aparenten fer visites a les seves parelles i amics a domicili i en horari nocturn (més car)?Al final, en aquest país el dolent és el denunciant i fins i tot li acusaran de haver provocat els fets que està denunciant.
Doncs no entenc que quan algú intenta ser rigorós en el control i que ho digui públicament se’l sanccioni.Crec que la Rosa Ferrer ha comés un error greu, sobretot si considerem que aquest Mnel Bal havia estat temps al consell d’administració de la CASS i m’imagino que sap de que parla.
Casualment acabo d’escoltar a Catalunya Ràdio al president de la patronal CECOT queixant-se de què cada dia hi han més baixes i la gent no vol treballar. Sembla que no som els únics.
D’altra banda també es cert que ens tornat més reacis i més exigents, cada cop hi menys gent que es queda en una empresa tota la vida, i cada cop son més els empresaris, directius, caps o encarregats que tracten i maltracten als empleats com animals de càrrega, els hi neguen els drets i psicológicament els enfonsen.Cada cop més es perde la qualitat de treball en el propi lloc, la gent s’espanta i s’estressa, i amb raó o no, acaben agafan una baixa, com un kit kat abans de les esperades vacances.
El sector amb el percentatge més elevat de baixes és la Banca, no el funcionarat.I la majoria per estress o depressió.De totes maneres, penso que el Bal es va equivocar: Un Conseller Comunal no pot anar a una tertulia i engegar tantes bestieses, encara que siguin certes.Hugo,La Rosa no ha tingut més remei que parar-li els peus.
Miquel, partim de la base que la majoria dels que treballen a la banca andorrana, i parlo per experiència personal, no durarien ni cinc minuts en la banca d’altres paísos. El nivell de coneixements, professionalitat i educació en el tracte al públic no arriba ni al “muy deficiente”.L’estress no pot venir de les tensions de la feina, de l’esforç i la angústia per complir uns objectius, perquè en aquest país d’això no tenim, tenim un oligopoli bancari que s’apropa al duopoli, sense la competència mínima exigible. Per això el nivell de serveis i les condicions de préstecs i productes d’estalvi que patim són les pitjors de l’Europa de l’euro. Entenc que l’estress prové del filldeputisme de molts dirigents, càrrecs intermitjos i companys enchufats (càncer molt freqüent en tots els sectors) però mai de la feina, feina. Estress i por a ser acomiadat per causes económiques o per causes sense fonament no són el pa nostre de cada dia a la banca. M’agradaria veure als estressats de la banca treballant en altres sectors, a veure.Conec al Manel, no és un polític, és una bona persona i perdó per la reiteració. Em mosqueja més el que succeeix i no ha dit.