El conseller del comú d’Andorra la Vella, Manel Bal, explicava l’altre dia a la ràdio del Diari que des que havia arribat al comú de la capital havia vist un munt de baixes laborals. Baixes que no sabia del cert si eren totes justificades o no.

Manel Bal ja va dir que la seva intenció és lluitar per posar setge a les baixes mèdiques exagerades o falses que sospita utilitzen alguns funcionaris de la corporació.

Això sí, va voler deixar clar que es tracta d’una minoria. Avui, de fet, el comú de la capital no ha dubtat en matisar les declaracions de Bal i argumenta que no dubta de la professionalitat dels seus treballadors.

Més enllà de valoracions en un o altre sentit, sembla que hi ha alguns paràmetres que semblen compartits per la majoria.

Els funcionaris- en general- fan més dies de baixa que els treballadors de les empreses privades. Com apuntava ahir Francesc Casals en la tertúlia, caldrà veure si tenen unes condicions de treball especialment dures, cosa que també s’hauria de vigilar i corregir en cas afirmatiu.

D’altra banda, cal afegir que la majoria dels funcionaris públics tenen cobertura del 100% quan estan de baixa, fet que contrasta amb la minsa cobertura salarial dels treballadors de les empreses privades quan no poden anar a treballar a causa d’una malaltia.

Seria fàcil pensar que un més un fan dos i afirmar sense rubor que els funcionaris fan més baixes perquè no els toquen el sou.

Però les coses no són tant obvies. En primer lloc perquè la baixa no és una pizza que es demana per telèfon, i per poder-la obtenir cal que la signi un facultatiu.

Si realment hi ha la sospita que hi ha més baixes de les que hi hauria d’haver, potser seria més factible controlar qui expedeix aquestes baixes que no pas qui les demana.

Seria tant fàcil com portar un control de quantes baixes atorga cada metge i veure si n’hi ha que n’atorguen massa, massa sovint o sempre a les mateixes persones.

És clar que ja sento els crits del col.legi de metges. Quan arriba a la consulta una persona que es queixa, per exemple de molt mal d’esquena, qui és el metge que li diu que no té res? Qui s’arrisca a equivocar un diagnòstic? El mateix passa amb altres patologies de difícil diagnòstic i fàcil engany, com depressions i dolors difusos.

En el cove de les malalties hi ha les reals i les imaginàries, i el metge ha de fer prevaldre el principi de prevenció.

A això si podem sumar els efectes contrastats del mòbing en alguns departaments del funcionariat i que ocasiona més d’una i dues baixes per depressió i altres alteracions nervioses.

El problema fa de mal resoldre.

Com sempre passa, són una minoria les persones que abusen del sistema, però aquesta minoria ens perjudica a tots.

A mi em sembla molt bé que es faci més control. Tant per tant, els que estan malalts no s’han d’amoïnar per res, i els espavilats s’hauran de treballar millor les excuses per no haver de treballar.