El desig d’autodeterminació d’una part del poble català ha arribat a Andorra. Fet ben normal –d’altra banda–, quan molta gent que viu en aquest país té les seves ar­rels –de sang, culturals i emocionals– a Catalunya. Amb aquest de­sig, ja ben present durant el franquisme, quan alguns catalans reprimits i represaliats buscaven po­mada a les seves ferides mirant els rètols en català de l’avinguda Meritxell, molts d’ells, fills i néts de catalans que van lluitar –i perdre– una república i un somni nacional, es van donar les mans el passat 10 de setembre a la plaça del Po­ble de la capital. En un acte polític, sí, però també solidari i emotiu per a molts catalans i andor­rans que volien ser allà pels pares o els avis. Un acte que es va reproduir a París, Londres, Nova York i a tants altres llocs on resideixen catalans amb sentiments independentistes, però que a Andorra ha aixecat polseguera entre un petit col·lectiu que pensa que ser catalanòfil és un greuge contra Andor­ra i una amenaça a la pàtria. Els comentaris excloents, discriminatoris i fins i tot insultants –de totes les opcions polítiques i nacionalitats, que en això l’anonimat no fa diferències– em palesa que una part de l’Andorra més rància viu amb por davant l’avançada nacionalista catalana i que la sent com una amenaça. També em diu que encara hi ha qui no sap que el cor és prou gran per estimar no només un, sinó tants països i cultures com vulguis i t’hi vinculis. La por, una vegada més –no sé ben bé de què– em demostra que per a un sector –encara ben viu– hi ha andorrans que mai no ho seran del tot.