El desig d’autodeterminació d’una part del poble català ha arribat a Andorra. Fet ben normal –d’altra banda–, quan molta gent que viu en aquest país té les seves arrels –de sang, culturals i emocionals– a Catalunya. Amb aquest desig, ja ben present durant el franquisme, quan alguns catalans reprimits i represaliats buscaven pomada a les seves ferides mirant els rètols en català de l’avinguda Meritxell, molts d’ells, fills i néts de catalans que van lluitar –i perdre– una república i un somni nacional, es van donar les mans el passat 10 de setembre a la plaça del Poble de la capital. En un acte polític, sí, però també solidari i emotiu per a molts catalans i andorrans que volien ser allà pels pares o els avis. Un acte que es va reproduir a París, Londres, Nova York i a tants altres llocs on resideixen catalans amb sentiments independentistes, però que a Andorra ha aixecat polseguera entre un petit col·lectiu que pensa que ser catalanòfil és un greuge contra Andorra i una amenaça a la pàtria. Els comentaris excloents, discriminatoris i fins i tot insultants –de totes les opcions polítiques i nacionalitats, que en això l’anonimat no fa diferències– em palesa que una part de l’Andorra més rància viu amb por davant l’avançada nacionalista catalana i que la sent com una amenaça. També em diu que encara hi ha qui no sap que el cor és prou gran per estimar no només un, sinó tants països i cultures com vulguis i t’hi vinculis. La por, una vegada més –no sé ben bé de què– em demostra que per a un sector –encara ben viu– hi ha andorrans que mai no ho seran del tot.
Andorrans de primera
23 set. 2013 | Uncategorized @ca | 15 comentaris
15 comentaris
Publicar un comentari Cancel·la les respostes
Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.
M’agrada la gent de amb el cor ben gran! 😉
Jo no soc un Andorra de primera, més de 20 anys amb l’etiqueta de resident, més d’una generació per complir amb un tramit administratiu. He pogut constatar la fragilitat del meu país, he vist com molts amics es debaten entre estimar més la terra que em va veure néixer i la terra que em veure morir.
Per mi la resposta ha estat molt fàcil, m’estimo a tot dos, un per ajudar-me a arribar fins aquí i l’altre per ajudar-me a crear el meu futur.
Aquest amor no es un perill per a ningú, vull aportar tot el meu cap, cor i mans per construir un gran petit país. No vull transformar el meu país en un mala copia de l’anterior, vull la millor versió seva, del nostre país que fem cada dia
La por no suma, resta. El canvi ens ajuda a créixer. No esborrarem més de 800 anys d’historia. El canvi ens fa evolucionar, ens ajuda a estimar-nos més les nostres muntanyes, el nostres rius i les nostres valls.
Gràcies Noe per donar llum a un debat que es va veure a les xarxes socials i que en 140 caràcters no es podia explicar
Com andorrà amb arrels catalanes, a més d’Andorra també estimo profundament Catalunya.
Respecto que donada la fragilitat del nostre neutral i petit co-principat la majoria d’andorrans, institucions incloses, s’abstinguin a l’hora d’opinar sobre el que està passant a Catalunya, ni que sigui per que som veïns.
Respecto qui, andorrà, català i/o espanyol prefereix que Catalunya segueixi formant part d’Espanya .
Finalment respecto i comparteixo que Catalunya ha de ser el que vulguin els catalans a les urnes.
El que no m’entra al cap és qui, com bé descrius, exclou, discrimina i/o insulta les idees mostrades, des de la llibertat i el respecte, pels demés. Em sembla que més d’un s’espantaria en comprovar, per poc que remeni, lo grisa que és la seva pretesa pota negra.
Moltes gràcies, una vegada més, pels teus articles.
Salutacions.
Hola Noemí,
Jo no em sento part de l’Andorra rància (potser ho sigui i no ho sàpiga), i he viscut el mal que fa que un polític (que fa poc va entrevistar el Diari) et digui tranquilament que ets un andorrà de segona pel fet de ser fill d’immigrants. Però crec que en un debat s’ha de dir tot. És perfectament normal, legítim i símptoma de salut democràtica que la gent pugui sortir al carrer per expressar les seves opinions. També penso que s’ha de superar el debat de les identitats excloents (o ets A o ets B).
Dit això, el que no trobo normal és que un cert discurs catalanista, defensat per part de l’stablishment, consideri Andorra com una part de Catalunya ja independent. La frase de “els andorrans sou catalans però que ja us heu independitzat” denota tanta manca de respecte com la de “Catalunya és Espanya”. I el que encara trobo menys normal és que càrrecs electes al Comú es dediquin a defensar aquesta teoria.
Penso que això és el que fa por, i no que el poble català pugui decidir lliurement el futur que es vol donar.
Ramón. No sé si et servirà de consol, Andorra és Andorra i crec que la immensa majoria de catalans ho té claríssim. Salutacions 🙂
Gràcies pel consol, aquesta nit per fi podré dormir tranquil 🙂 Salut
Totalment dacord amb el que diu el sr Ramon Tena
Noemi t’has equivocat amb el titòl, no hi ha andorrans de primera, però queda molt bé pensar-ho, identificar-los i atacar-los des de la posició dèbil.
Per mi tots els andorrans són iguals.
Referent als catalans respecto que vulguin ser independents i si ho aconsegueixen, sense sang millor i jo estaré content i si no també, es a dir que m’és igual.
Felip et conec i et diré que després de 20 anys, t’has guanyat la nacionalitat i et considero andorrà com jo, peró la por no suma i la gosadia a vegades mata.
Ho deixo aquí i que cadascú pensi el que vulgui.
El nostre Principat es el únic estat on el Català es la llengua oficial, lo dels Catalans i el seu “desitj” de ser independents es un tema que es entre Catalunya i el Regne d’Espanya. Francament els Andorrans no ens tenim de posar ni opinar, som Andorrans, de primera, de segona o de tercera, aquesta batalla no es nostra, i si els “Catalano – Andorrans” volen anar a manifestar-se que ho facin fronteres a baix, l el que hem fa riure es certes persones que es diuen Andorranes, ex-ministres, carrecs publics, i que han sempre viscut del país es cobreixin amb una bandera independent, i després te donen lliçons de país, no pots ser una cosa un dia i una altra el dia després,
Bon dia. Gràcies a tots per les vostres aportacions enriquidores i respectuoses. Crec que tots coincidim en la necessitat de respectar l’altre. Sigui als catalans i el dret de decidir què volen ser, com dels andorrans en voler que els altres respectin la nostra idiosincràsia i identitat nacional. Suposo que la proximitat genera debats que no es plantejarien si parléssim del dret dels saharahuís o del poble palestí. On podrem divergir també, però sense tanta passió.
El terme “andorrans de primera” es refereix a aquells andorrans de primera generació a qui encara hi ha qui es permet el dret de menystenir des de la genealogia. Jaume, jo també penso que tots els andorrans som iguals, però no tothom ho veu com tu o jo. I deixa’m afegir que la nacionalitat sota el meu punt de vista se sent, no es guanya.
Manel, el desig que tenim els andorrans, o almenys alguns, ja sigui per arrels o per algun altre motiu, respecte a Catalunya i llur independència, és un sentiment del que no tenim motiu per quedar-nos callats. Faltaria més que en una societat democràtica haguèssim de callar i deixar d’opinar, o no manifestar-nos. La batalla de la independència, com tu dius, no és nostra, sinó una batalla de la democràcia. DEMOCRÀCIA !!
I no és solament el tema de la llengua, sinó també de debat democràtic, entre altres, el que genera a molts, més i més sentiment a favor d’una Catalunya independent; i sinó analitza el que diuen a Espanya contra la independència de Catalunya, que ni tant sols li volen donar veu als ciutadans.
Noemí estic amb tu, que la catalanofília no és una amenaça per Andorra (el cor dóna molt de sí mateix), i que molt probablement la independència de Catalunya serà una oportunitat, una molt bona oportunitat per Andorra.
Bones Noemí, crec que t’has confós quan jo dic que és guanya la nacionalitat, es a dir, jo no dic que per estar al país 20 anys es guanyi la nacionalitat, jo el que volia dir és que després de estar al país, estimar-lo, treballar per ell, comportar-se bé, parlar l’idioma i defensar a Andorra per damunt d’altres estats, i si és el cas defensar-lo amb la pròpia sang després de 20 anys, és guanyar-se la nacionalitat i sentir-se andorrà. També et diré que estic en contra de tant de temps per poder ser andorrà legalment. Referent als catalans penso el mateix, el què passa és que potser algú haurà de deixar la sang, tal i com veíem el país veí.
Bé, jo sóc català i si fan la consulta votaré si, (és bastant difícil aconseguir fer la consulta);però a part de totes aquestes coses terrenals que realment tenen relativa importància, quelcom a la vida hi han coses molt més importants, la amistat veritable, l’amor, la familia, i a gent que és baralla parlant de la independència, la gent s’enfaden depèn el que diguis, ho trobo exagerat ; les coses mes importants de la vida no són així.
http://www.youtube.com/watch?v=Zal7r3HmstA
Gracies senyora NOEMI,per publicar els meus comentaris,(no vull ser estupid dient quines coses sont importants i quines no);cadascu sap que li importa mes a la seva vida.
Jo sempre que publico un comentari l´acompanyo amb una canço,(es la costum que tinc)
Un cantant extraordinari,una canço extraordinaria:
http://www.youtube.com/watch?v=h5K4XzTgkoE
Jaume, disculpa el malentès. estic del tot d’acord amb tu 🙂
Gràcies Josep, ets molt benvingut en aquest bloc. Tu, el que penses-estigui o no hi estigui d’acord- el respecte amb el que ho expresses i les teves cançons 🙂