Fins a on arriba la diligència laboral? Fins a quin punt les hores- moltes- que passem a la feina ens aporten alguna cosa, més enllà del salari pactat en el moment de signar el contracte? Quin és el límit -no escrit- del que se surt del paquet de deures de la persona empleada, i què és anar més enllà del que toca?
Al capdavall a la feina ens hi passem moltes hores al dia. I cert, no totes les feines són iguals, ni sempre tenen un remuneració d’acord amb la capacitat i responsabilitat que recau sobre l’empleat.
On és el límit doncs? Deixes la feina a mitges perquè és l’hora de plegar sense pensar que potser a l’altra banda hi ha algú que espera que li donis servei o resposta?
Els límits de la conciliació personal, els abusos- no ens enganyem- d’empleadors que busquen la quadratura del cercle contractant becaris a preu de saldo esperant que facin – i responguin- com un sènior ben pagat fan molt de mal.
Gairebé tant com aquelles persones que instal·lades en la desídia més absoluta fan el mínim, rascant les hores d’entrada i de sortida per no regalar res a una empresa que només et podrà pagar més si genera més beneficis.
Les balances solen ser fetes de pros i contres. En el mateix ecosistema hi conviuen aquells que racanegen deures a banda i banda del taulell.
Però què passa quan la diligència, l’esforç, la dedicació no reben mai contraprestació justa? Què passa quan hi ha persones que s’instal·len en la idea d’un sou segur a final de mes obviant que els diners que els arriben amb cada nòmina no es generen de manera espontània?
Pels autònoms és més senzill: tal faràs, tal trobaràs.