Fa un anys una agència va distribuir la imatge d’una model a diferents fotògrafs i dissenyadors d’arreu del món per tal que amb photoshop – encara no hi havia IA com la coneixem avui- l’adaptessin als gustos del seu país.
Així, la noia base- per entendre’ns- va veure com se li estrenyien o eixamplaven els malucs, se li enfosquia o aclaria el cabell, se li estabatanaven o empetitien els ulls i la boca es feia més o menys molsuda i la pell modulava el color segons les preferències dels senyors heterosexuals que participaven en l’experiment.
Malgrat que vivim en un món cada cop més homogeni i globalitzat encara hi ha coses que es mantenen arrelades en allò – diga-li usos i costums- que determina les preferències de cada comunitat. Allò que es reconeix com a desitjable, convenient o atractiu, i que no deixa de ser un constructe social, vistes les divergències.
Ho demostrava aquest experiment, però també el fet que grans cadenes de menjar ràpid d’abast gairebé mundial, com McDonald’s, comparteixen menú arreu però amb particularitats adaptades a la gastronomia de cada país, com bé explicava Vincent Vega, amb el Royal Cheese francès.
Passa amb això, però també amb el color del salmó de cultiu, que té un color ataronjat més o menys viu segons les preferències de cada país gràcies al colorant que s’afegeix al pinso i que es regula en funció dels gustos del consumidor final.
El mateix passa amb el pernil dolç, que encara que sembli mentida no ha estat mai de color rosa i que deu el seu to rosadet als colorants que fins i tot es posen als embotits de més alta qualitat.
A gustos, colors.