Ja tenim aquí el Cirque du Soleil. Vaja, el tindrem aquí d’aquí a uns quants mesos, però la qüestió és que sembla que tots els serrells s’han pogut tancar correctament per permetre tenir entre nosaltres el major espectacle del món. M’encanta el Cirque du Soleil. Trobo que han sabut donar la sensibilitat que calia i treure la caspa que arrossegava el món dels artistes itinerants i rellançar-lo internacionalment. Després de veure el Cirque du Soleil a casa, o a qualsevol dels molts indrets propers on actua aquest any, m’agradaria marxar de vacances a la Xina i descobrir el Pequín Imperial, tot i que em temo que aquest any no podrà ser. Almenys això de la Xina, perquè la cosa no està per anar gastant en coses que em poden atraure molt però que no tinc clar que pugui pagar, ni que en pugui treure cap rendiment més enllà del gaudi personal. I aquesta reflexió es pot aplicar també al Cirque du Soleil. No veig clar el rendiment dels més de dos milions d’euros que ens costa, ni la seva repercussió en l’economia nacional, i el pitjor del cas és que aquests diners potser rendirien més repartits d’una altra manera. Aquest estiu, si m’he de gastar uns calerons, serà ben a prop de casa i si me’n sobren, faré un curset d’anglès. Tant per tant, posats a gastar, que serveixi per a alguna cosa. Espero que amb el Cirque du Soleil algú hagi fet una reflexió semblant. Darrerament estic massa espantada per les desviacions d’altres projectes també interessants per al país que han acabat pràcticament multiplicant el seu pressupost inicial i posant en qüestió la seva utilitat final.