D’acord amb la iniciativa de l’assemblea General de les Nacions Unides, el 3 de maig celebrem el “Dia Mundial de la Llibertat de Premsa.

En el context de la Europa pre-industrial, la reivindicació de la “llibertat d’impressió” va ser una veritable punta de llança de la lluita per les llibertats democràtiques.

Encara avui en dia, quan amb prou feines un cinquanta per cent dels estats poden ser considerats suficientment democràtics, un dels indicadors més fiables de la qualitat democràtica és el reconeixement efectiu o no de la llibertat d’expressió.

Sembla que malgrat els nivells d’implantació dels telèfons mòbils, Internet i el número de cotxes per habitant, indicadors que ens demostren estar per sobre de la mitjana europea, es veu que en altres coses no estem gaire desenvolupats encara.

L’accés democràtic a la informació i el coneixement, així com les garanties de llibertat d’expressió i pluralisme comunicatiu són encara fites a consolidar.

Fites pendents en un país on tenim la gran sort de tenir aquest i altres drets reconeguts per la constitució, però que ara per ara es veuen vulnerats amb impunitat a manca d’una legislació que els reguli.

La llibertat de premsa és un cas, la confidencialitat de les fonts, una altra, però en tenim unes quantes més, com el dret a vaga, sense anar més lluny.

És com si ens donessin la sopa però ens traguessin la cullera.

Afortunadament en aquest país, hi ha un munt de dones i homes que no volen que els expliquin les coses al dictat.

Que estan cansats de sentir allò de Andorra és així, i les coses ja sabem com van, perquè afortunadament hi ha qui això ja no s’ho creu i s’ha adonat que Andorra serà el que tots, i entre tots farem que sigui.

I mira, jo, com tant d’altres, afortunadament, no penso quedar-me callada.

Què hi farem… suposo que Ningú és perfecte.