Si hem de fer cas de l’índex de maduresa digital de l’empresa andorrana que la setmana passada es va presentar a Andorra, la cosa no pinta bé. Les empreses amb més de deu treballadors del país no arriben al tres sobre deu. Un suspens en tota regla.
I això no és el pitjor. No sé si els que van fer l’estudi no ho sabien o no ho volien saber, però el 70% de les empreses andorranes tenen menys de deu treballadors i ni tan sols entren a formar part de l’estudi. Val a dir que, amb tota probabilitat, no haurien fet res més que abaixar–encara més- la nota.
Tot plegat, em fa constatar diverses realitats: la primera, i més sagnant, que els estudis -escadussers- que ens parlen de com som i de com funcionem solen ser parcials i incomplerts, ja que reflecteixen una petita part d’un tot més complex i polièdric.
Això sí, al marge de les limitacions òbvies de l’estudi, és interessant disposar de dades -que encara que limitades- ens permetin avaluar, ni que sigui parcialment, l’índex de digitalització de les empreses grans i mitjanes, i, el més important, poder-les comparar amb futures edicions.
Però això em porta a una segona reflexió: Estem lluny de ser el que volem vendre de portes enfora. Conceptes com posar el client en el centre, utilitzar bé les eines digitals, pensar l’empresa en multicanal o fer dels treballadors els principals ambaixadors de la nostra marca, estan lluny -molt lluny- del nostre dia a dia. I no només per a les empreses amb menys de deu treballadors.
La por al canvi és, sens dubte, un dels nostres trets identitaris. I segurament acabarà sent la nostra condemna.