Ahir el cònsol major de la Massana, Josep Maria Camp, ens explicava com és d’important pel país poder tenir un museu identitari a Andorra.

I hi estic d’acord, tot i que alguna cosa no acaba de rutllar, i així li vaig comentar, quan s’està treballant – i invertint força diners- en fer un museu identitari signat per l’arquitecte Frank Gehry però no es fa ni cas a cap política real de cohesió social.

Em parlen de la tasca de l’escola andorrana, de la qual no en tinc cap dubte de la seva bona voluntat, però la realitat, altre cop tossuda, s’escapa de les visions paternalistes i benevolents d’aquells que sembla que en tenen prou amb una mica de maquillatge per decidir que ja no fem mala cara.

Quants nens i nenes d’Andorra coneixen el nom de les muntanyes que envolten casa seva? Quants d’ells fan del català la seva llengua vehicular? Quants d’ells confien en viure de grans a Andorra?

Malauradament molt pocs. I no és per culpa de no tenir un museu identitari, sinó per manca de treball orientat a permetre que els de fora es facin de casa amb tots els ets i uts, a implicar els joves en la política, en el desenvolupament de la vida associativa, que grans i petits tinguin la sensació que el que ells pensen, el que ells diuen importa a algú més enllà de les parets de casa seva.

M’agraden molt els museus.

M’agraden molts els museus identitaris.

No em sembla malament que es faci a la Massana.

Si ho podem pagar, no tinc cap inconvenient que el signi un arquitecte de renom.

Però , si volem menjar paella, abans de pensar en la decoració de la plata, cal anar a buscar l’arròs.

I d’aquesta paella identitària, nosaltres tenim el més calent a l’aigüera.