Comença el compte enrere. Dies emocionants i plens de reptes per a la classe política del país i de distracció més o menys saludable per a qui la patim/seguim de prop. Dies de confecció de candidatures, de construir els pactes que semblaven impossibles durant la legislatura, d’aliances contra l’enemic. Els aspirants a candidat hauran de ser prou hàbils per quedar situats en la millor posició possible de la travessa, a ser prou enginyosos si les coses van mal dades per dir a temps que no s’hi vol ser abans que els altres no els deixin de costat, i si convé, fins i tot existeix la possibilitat d’erigir-se en número u d’una llista en què només vols anar tu. Comença la cursa. La ideologia i el programa són part d’un discurs, que tothom assumeix que no és important. No ara. Ara només sumen els noms, la càrrega implícita de vots que acompanya cada persona, la parcel·la de poder que representa, el contingent de vots que arrossega o descarta. Afinitats personals, favors deguts i favors a tenir en compte en el futur. Tothom vol estar disponible, fins i tot aquells que ja han dit que no comptin amb ell. I en un no-res, tot serà a punt per al gran dia. Amb la mirada posada en les urnes, somrient a tort i a dret –només als que els poden votar, que no és qüestió de malbaratar esforços inútilment–. I l’endemà –sigui quin sigui el resultat– es trobaran com els nuvis després de mesos de frenètica preparació del casament. I s’adonaran –com un clatellot ben posat– que després de la festa, arriba l’hora de la veritat i que aquesta ja comença a ser la darrera oportunitat.