Podem mirar d’ignorar que vivim immersos en la societat de consum. Però viure d’esquena a aquest fet no ens salvarà ni del bombardeig de missatges subliminals ni dels intents de manipulació. Només quan els veus el llautó, quan detectes les trampes del sistema pots decidir quina vols que sigui la teva opció de vida –sigui quina sigui– amb coneixement de causa. El mercat s’aguanta perquè ens han fet creure que la felicitat és tenir. El que sigui, però tenir. Més coses, coses noves, coses guais. Coses que sempre s’han de comprar. És important que busquem la felicitat, i per estar sempre a la recerca hem de perseguir quimeres impossibles, i així estar sempre insatisfets, i continuar buscant, i continuar comprant. L’enveja mou el món. No hi ha res tan motivador com creure que els al­tres tenen el que penses que mereixes tu. El que tu has de tenir per­què se suposa que algú com tu ha de tenir determinades coses. Si tu creus que els guanyadors porten determinat cotxe o determinat rellotge, ja saps què has de fer per no ser un perdedor: passar per cai­xa. Això, i tenir sempre el darrer gadget per no semblar que estàs passat de moda, anar renovant vestuari, mòbil i parella perquè el món sempre mira endavant i només els perdedors queden enrere. Sempre mirant endavant, sempre comprant per no perdre pistonada, sempre pendent del que se suposa que has de ser i semblar, i fent-te sentir malament si no compleixes les expectatives. Físiques, materials o actitudinals. Avui tot es ven. Tot es pot comprar, fins que decideixes que hi ha coses que no tenen preu. Ni falta que fa.