Tots som iguals i diferents al mateix temps. I malgrat que tots busquem el mateix a la vida, no ho volem ni al mateix moment ni de la mateixa manera. I és que el que és bo per a un no té necessàriament per què ser el que més convé a l’altre. Ens queixem –els uns i els altres– del ritme de vida trepidant que portem, de la manca de temps, parlem amb enyor de quan es podia passar una tarda tranquil·la al cafè, simplement deixant passar l’estona, parlant amb els amics i coneguts, deixant escolar les hores sense més sentit que viure-les i veure-les passar. Altres veuen en la frenètica cursa dels dies que passen de revolada, una oportunitat de progressar, de guanyar diners, de millorar la qualitat de vida basada en les expectatives que nosaltres i els altres ens marquen i ens marquem. Els de més enllà, ni una cosa ni l’altra, que ja fan prou a anar tirant, i prou que fan. Andorra sempre ha estat un país d’oportunitats. Un lloc on no ha faltat la feina per a qui volgués treballar, on tot era possible, on es podia fer realitat el somni americà sense haver de creuar l’oceà. Un país fet per a progressar econòmicament, on tot estava dissenyat per al rendiment econòmic, per millorar a la feina, guiada pels ingressos, pels guanys i els beneficis. I així hem repetit el mantra: de casa a la feina i de la feina a casa. Avui, quan el somni s’ha diluït com un terrós de sucre en un cafè ben amarg, ens adonem que Andorra ja no és el millor país on treballar i ens hem trobat a les mans amb una joguina trencada que ja fa temps que va oblidar com era això de tenir un país on viure.