Vida

Com deia Biedma: “Que la vida iba en serio uno lo empieza a comprender más tarde.”

És quan comences a dibuixar buits al teu voltant que t’adones que el temps degota indiferent al que et passa, fins que la mort t’abassega sense gaires miraments. A alguns amb més fúria, a contrapeu, a mig camí.

D’altres, fins ara, la deixem fer, a tocar de casa, sense tenir consciència del pas de les hores.

Tant és. No sabem quant temps tenim, però sabem que és limitat i que és més fàcil viure quan tot té un sentit. Reconec que una visió espiritual de la mort ajuda a entendre la vida. I a l’inrevés.

Però el misteri continua sent íntim i personal. I el tema, el darrer tabú de la nostra societat: una comunitat consumista, superficial, que venera la joventut i mesura l’èxit en el nombre de seguidors a les xarxes socials.

Seguim el joc. Tot va bé. Sempre va bé.

Les relacions sovint són també epidèrmiques i de portes enfora. Tuiteges acudits, comparteixes fotografies i respons WattsApps fent creure que enga-nyes tothom posant dues emoticones somrients, però quan ningú no mira, et quedes sol amb tu. Fet i fet, l’únic qui t’acompanyarà sempre.

Ens costa encarar la vida. La nostra vida. Les nostres petites i grans misèries, les que ens fan simplement humans. Ens és massa fàcil fugir a realitats paral·leles i fer veure que la felicitat està en un nou mòbil, en els likes de les fotos a l’Instagram del darrer viatge, un nou amor, una casa més gran o més feina a fer.

Amb regust de panellets, i amb una serenor balsàmica escolto Biedma que em diu: “envejecer, morir, es el único argumento de la obra.”