Quan sigui vella m’agradaria poder viure sempre a casa meva. Despertar-me a la nit i omplir un got d’aigua a les fosques sense ensopegar amb mobles que no conec. Quan sigui vella m’agradaria tenir el cap clar i les cames prou lleugeres per poder sortir a fer un tomb, aleshores que tindré temps. Trobar-me amb els amics que em quedin i recordar vells temps i remugar de la joventut d’avui en dia, que va sempre massa accelerada i no té temps per a res. Però també m’agradaria tenir amics més joves. Encomanar-los i encomanar-me de les ganes de fer coses. Aprofitar el que hagi pogut aprendre de la vida i de la gent –des d’ara i fins aleshores– i que li pugui servir a algú altre… i continuar aprenent. Quan sigui vella vull sentir-me útil, vull poder viure de forma digna amb la meva pensió, vull poder comptar que el sistema serà solidari amb mi perquè jo ho estic sent ara. Quan sigui vella, m’agradaria poder tenir a prop la meva família, veure nàixer i créixer els meus néts, si és que en tinc. M’agradaria tenir la sensació que tot té un sentit, que hem fet bé les coses, i que malgrat les dificultats de la vida ens n’hem sortit i hem estat capaços de construir un lloc on val la pena viure.
Tinc molt clar, que posats a ser egoistes, si tenim intenció de tenir una vellesa digna val la pena que ens hi posem ara. D’una banda, adquirint bons hàbits de salut per estar el millor possible per dins i per fora quan arribin el moment i les xacres, però també bastint des d’ara una societat on els vells no siguin mobles que es poden canviar de lloc sense tenir-los en compte.