A casa, en nàixer, ens van tatuar amb sang que el treball dignifica: La feina és sagrada. No es falta a la feina. La feina és el primer. Intueixo que acabar sent autònoma ha estat una manera de sublimar-ho.
Però els temps canvien. I avui, la gràcia està en no haver de treballar, perquè això de la dignitat està molt sobrevalorat.
Si pots aconseguir-ho més fàcil i més ràpid, quin mèrit té haver de treballar per aconseguir res? Per a què estudiar si et paguen per jugar a videojocs? Per a què cuidar l’interior, si la bellesa és l’únic que compta? Per a què serveix l’experiència, si ningú no vol ser vell?
Sense saber-ho, milers de joves aspiren a ser Dorian Gray: descreguts amb una economia que no els dona opcions, burxant les escletxes al sistema i gaudint del dia a dia.
El cert, és que el context no ajuda: no brilla més qui més treballa, ni qui més s’esforça, ni tan sols qui té més aptituds. Els models d’èxit s’han pervertit fins a extrems difícils d’entendre.
Però no tot és bonic al país de les meravelles. L’angoixa d’haver de generar continguts dia sí, dia també, té un cost altíssim en aquesta vacuïtat anomenada xarxes. La mise en scène que necessiten els youtubers d’èxit, implica uns coneixements i uns professionals al darrera amb més mèrit que un maquillatge natural.
Els mal anomenats influencers, no són més que ninots al servei de Lord Henry Wotton, en una paròdia macabra que aspira a ser el trist retrat d’aquell que s’ha venut l’ànima al diable. Això sí, amb una fantàstica façana.
Al darrere, jovent enlluernat pels filtres i condemnats a la superficialitat.