Encara avui ens costa anar a l’una. Però, a poc a poc –necessitat obliga– algunes qüestions reclamen accions conjuntes i decidides. Ja ha quedat enrere el temps en què si tenies un problema podies trucar a la veïna que resulta que és família del ministre que té les claus del que necessites.
Així hem anat fent –i alguns continuen fent– els darrers anys. Són els avantatges d’una societat petita, creada en clau de nusos que s’entortolliguen i es comuniquen, de vegades de la manera més inversemblant.
La qüestió de les pensions dels funcionaris traspassa qualsevol àmbit d’influència perquè ja els han dit de totes les maneres possibles que l’Estat, i de retruc els ciutadans, no els les podem mantenir com fins ara.
Entenc el cabreig d’aquells que van entrar a treballar amb unes condicions que ara no es poden continuar oferint. És el mateix cabreig que hem viscut des de l’empresa privada després de retallades successives de sou, primes i condicions laborals. No és just, però és el que és.
Lamento, però, que més enllà del “no s’hi pot fer res per evitar-ho”, que diu el Govern, i el “no baixarem del burro”, d’alguns delegats sindicals, no hi hagi hagut la voluntat de trobar una solució factible –i no parlo d’assegurances privades– que sigui prou bona per mantenir les seves condicions sense que tots els contribuents haguem d’apoquinar, i veure de retruc si ens donaven alguna idea al sector privat per poder jubilar-nos amb el 60% o el 70% del darrer sou i no el 50% de la mitjana dels darrers 40 anys.
Si no sempre podem anar a la vaga, ara que han demostrat que el cel no caurà sobre els nostres caps.