A hores d’ara l’Andorra Ultra Trail Vallnord 2015 ja és història, després d’un cap de setmana d’infart en el qual esportistes provinents d’arreu s’han donat cita al país per trepitjar muntanya, buscant els límits de la resistència física i mental. Escric aquestes ratlles poques hores abans de donar el tret de sortida a la cursa de les curses. Un esdeveniment que ha sabut trobar un espai entre allò que la gent busca, ben lligat amb el que la muntanya ens pot oferir i amb la garantia de la feina impecable de voluntaris i organitzadors. Amb el desig que el temps acompanyi i no hi hagi incidents sobre el terreny, penso en els centenars de corredors i corredores que han estat treballant des de fa mesos per poder encarar amb èxit les proves. Més enllà dels pòdiums i del teu pes en brou, el que compta és el diàleg intern entre el teu cap, que et diu que paris; el cor, que no et deixa aturar; i els peus, que van fent mentre els altres dos es barallen. Promoció turística de primer nivell, imatge exterior de qualitat –per variar– i un camí que ens porta a mimar allò que sempre hem tingut a l’abast i que hem deixat massa sovint de banda, com és el nostre patrimoni natural. Però per fer el salt no cal anar a buscar més corredors –no es pot morir d’èxit–. Cal buscar la implicació –major si cal– del sector públic i sobretot del privat: si realment volem situar l’Andorra Ultra Trail, o qualsevol altre esdeveniment de qualitat en el mapa internacional caldrà que tots, fins i tot els ciutadans, fem com els corredors: posant la preparació, l’esforç i la intenció al servei dels millors resultats per al país.
