Surts un dissabte qualsevol i passes davant d’una hamburgueseria. Moltes taules les ocupen pare i fill. És el seu cap de setmana. I sovint surten a dinar o sopar a fora. Com si un cinema i un àpat feliç, com si un DVD i una pizza, poguessin compensar l’absència de la rutina. Mentrestant, la mare, es debat entre l’enyor i l’alleujament.
Massa sovint les parelles es trenquen i els fills queden atrapats en terra de ningú. Alguns tenen la sort i l’habilitat de deixar els retrets de banda i pugen nens i nenes feliços, però malgrat tot, per a molts pares, la sensació de perdre’s part important de la vida dels seus fills es fa difícil. Vivim en una societat amb profundes arrels patriarcals. Ho sabem prou bé les dones, que de totes les maneres possibles patim les conseqüències de la distròfia cultural en les nostres –depilades i encremades– carns. La dona a casa, l’home al carrer lluitant per guanyar-se el pa. I així anem fent. Amb nens que viuen a cavall de caps de setmana alterns, amb la bosseta sempre a punt, quan podrien tenir el més semblant a una vida compartida amb el pare i la mare. Dones hipotecades per pares que no paguen les pensions. Pares extorquits per mares que es pensen que compartir un fill t’ha de rendir beneficis a final d’any. La nostra és massa sovint una societat que viu d’esquena al que necessitem. Al que ens fa falta de veritat, no al que ens diuen que hem de desitjar –i comprar– per compensar les mancances. Però alguns d’això ni se’n preocupen. Ja tenen a punt el nou catàleg de joguines i el que no caigui a casa del Pare Noel, ja ho farà a casa dels Reis.
