Sembla que ja podem posar un punt final a la llista macabra de víctimes d’ETA. Però de morts en continuem i en continuarem tenint al voltant. Morts imprevistes, sagnants i en alguns casos qüestionables. Com la de Moammar al-Gaddafi, les fotos del qual encara em tremolen a la retina. Fotogrames de por, de brutalitat, de misèria humana abocada amb cruesa sobre la cara d’un sàtrapa, que malgrat tot mereixia una mort més digna? Quina mena de bèstia amaguem encara emparats en l’anonimat del grup per convertir una detenció en un exorcisme brutal? Mentrestant, Marco Simoncelli mor en un circuit de car­reres. 24 anys i la passió per les motos el deixen a mig camí del no-res. Quin sentit té? A Turquia, un terratrèmol sacseja i sega la vida de centenars de persones, i deixa les seves famílies sumides en el caos. Viure per què? Viure el major temps possible? De la millor manera possible? Amb quin sentit? Mentrestant la vida anònima de les persones que estimem s’escola entre els dits. No podem predir el futur, amb prou feines intuïm el present entre els plans per al cap de setmana i els records difusos d’unes vacances que fa segles van quedar enrere. Tots som rellotges de sorra que deixen caure els seu contingut –major o menor– de forma sostinguda i continuada. Potser per això cal replantejar-se –de tant en tant– quin valor tenen les coses, quin sentit té el que fem aquí i ara. Quin llegat deixem als nostres, què estem fent amb la nostra vida. Tenint clar que la vida ja hi era abans que hi arribéssim, i que continuarà endavant un cop ja haguem marxat. Mal ens pesi.