Hi ha un moment per córrer i un moment per caminar. Un moment per créixer i un altre per descansar i pair els canvis. Tots els cicles vitals passen per diferents estats. De la mateixa manera que la natura ens marca el camí només aturant-nos a mirar el pas de la primavera a l’estiu i de la tardor a l’hivern. Més enllà dels tòpics que atorguem a les estacions de la vida, hi ha el procés vital de cadascú de nosaltres. Aquell que ens fa viure èpoques intenses, amb casaments, canvis de pis, separacions, naixements, promocions laborals i nous reptes, combinats amb d’altres de més reflexió i menys moviment, però no per això menys intensos. Són etapes. No cal donar-li gaire més voltes. Només quan anem contracorrent, quan ens resistim al canvi, quan ens revoltem davant la possibilitat de la quietud i de la pausa no de­-sit­jades és quan s’altera el nostre cicle vital i de retruc tot el que ens envolta. Persones que necessiten volar però que la por lliga curt a un horitzó massa petit que els va entristint fins a convertir-los en un reflex gris d’allò que haguessin pogut ser. D’altres, potser massa responsables a qui sovint només una cama trencada els convenç a agafar el descans que necessiten però que no es concedeixen. Hem de desaprendre tot el que altres esperen de nosaltres per aprendre de nou a escoltar-nos. A fer el que el cor ens diu, més enllà del que toca, més enllà del que se suposa que hem de fer. Volant lliures fins que algú ens pica la cresta i ens diu que ja no tenim edat per a aquestes coses. Algú els hauria de dir a aquesta gent que s’equivoquen.